Doncs si, som a la roda que roda. Fa anys anàvem a Espanya a demanar un referèndum pactat i la resposta era no. Sembla que alguns encara creuen que un dia, el govern mes progressista de la història d'Espanya, s'aixecarà de bon humor i acceptarà fer un referèndum. Però a veure, ja ens ho han repetit mil vegades des de Pedro Sánchez, Carmen Calvo, la ministra Yolanda Díaz i fins i tot l'alcaldessa Colau, que recordem que fa anys era activista i defensava el dret a l'autodeterminació, entre moltes altres coses, va dir ahir mateix que ara per ara no veu les condicions per a fer un referèndum (a part de dir que la gent ja no està per tonteries, quins collons!!!). Ella, que representa als COMUNS, una derivada de PODEMOS, que formen govern amb PSOE. Si ara no hi han les condicions quan hi seran? Quan governi PP amb Vox o amb PSOE? Deixem-nos de collonades. Ja que ens neguen el fet de fer un referèndum l'únic camí és la desobediència, que és el que vam fer l'1 d'Octubre. Espero que en Jordi Cuixart i tots els de les lluites compartides n'hagin pres bona nota. Siguem realistes i clars; No hi ha camí possible que no sigui el de la DESOBEDIÈNCIA i la UNILATERALITAT. I això implica sacrificis, sacrificis que no es van fer el mes d'Octubre del 2017 però que si realment volem ser INDEPENDENTS ho haurem d'acceptar.
El que em té amb la mosca rere l'orella és arribar a saber que coi ha passat i com tenen de collats a alguns dels presos polítics perquè arribin a dir el que diuen. Com poden Junqueras o la Carme Forcadell o la Dolors Bassa o en Jordi Sànchez haver canviat tant el seu discurs? M'imagino que la presó passa factura però perquè han canviat tan el seu discurs? No passa el mateix amb Jordi Turull o Josep Rull. Quina en porten entre mans? Aquestes coses em tenen despistat. Analitzant els fets diria que hi havien dues estratègies; una era la d'ER i l'altre la de l'entorn del president Puigdemont. Tot això son especulacions personals. La d'ER diria que era la següent; Sabien que Espanya no negociaria res i estaven disposats a fer el que fos perquè l'1 d'Octubre no es produís. Tenien contactes amb Madrid i diria que fins i tot tenien alguna cosa pactada. Al veure que finalment es produïa el referèndum es van descol·locar i després ja tot feia pujada. Junqueras va brillar per la seva absència els dies posteriors i quan els van citar a declarar van ser els primers en anar. I allà van pringar. Van pringar molt, tot sigui dit. Diria que ER volia la GENERALITAT al preu que fos i per això, després de no guanyar les eleccions imposades per Espanya del Desembre del 17 van deixar caure al president Torra casi be sense despentinar-se. I ara que Aragonès és President no veig jo que el critiquin tant com ho feien amb el president Torra. És mes, i espero equivocar-me, no crec que Aragonès acabi inhabilitat. Això ja ho veurem.
Diria que una imatge val mes que mil paraules.
L'altre estratègia, la del President Puigdemont, no se ben bé quina era però llegint els seus llibres n'he extret algunes conclusions; Tenia dos anys per portar el país a la INDEPENDÈNCIA, o a les portes. Les va veure de tots els colors i va descobrir en qui podia confiar i en qui no. Va fer malabars amb la CUP per tirar la legislatura endavant. Un cop arribat el mes de Setembre no va deixar de treballar per culminar un procés com el que varem viure. L'1 d'Octubre va poder votar despistant la policia que el seguia. Després tot es va precipitar. Informacions creuades d'uns i d'altres. Al 10 d'Octubre es proclama la República i es suspèn (error que ell mateix ha reconegut) esperant obrir negociacions que mai arriben. Pressions per tot arreu. Molts països interessats en intervenir, tots menys Espanya. Està atrapat entre uns i altres i a títol personal, crec que va prendre la millor decisió; firmen la resolució d'INDEPENDÈNCIA el 27 d'Octubre i el dilluns 30 apareix a Brussel·les, acompanyat d'uns quants membres del seu govern buscant justícia a Europa. No és un camí fàcil, fins i tot l'empresonen a Alemanya i quinze dies mes tard el deixen en llibertat, la primera victòria a l'exili. Després d'aquesta vindran unes quantes mes i a dia d'avui és eurodiputat (amb tots els entrebancs que ha viscut) i el seu discurs no ha canviat. Continua lluitant per la INDEPENDÈNCIA de Catalunya i marcant el camí.
I aquí és on som, atrapats entre dos estratègies; una la de la rendició i acatament i l'altre la de confrontació des de l'exterior. I per a mi tots els que segueixen la rendició estan sent col·laboracionistes del règim. Així de clar.
Salut i visca la República Catalana Lliure!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada