Continua el judici amb els testimonis de les defenses. De sobte hi ha un silenci informatiu en els mitjans espanyols i ningú comenta res del que passa al Suprem. És una vergonya i un escàndol. No em cansaré de repetir-ho.
Fa mal escoltar els testimonis relatan els fets de l'1 Oct. Fa mal perquè ens pensàvem que seria més fàcil del que és. Fa mal perquè creiem que els polítics anaven en serio (sembla que no del tot). Fa mal quan revius aquells dies i veus les cares d'emoció i el sentiment de la gent d'estar fent algo històric (que ho vem fer) i el resultat que tenim de moment son 9 presos polítics i 7 exiliats i uns quants (centenars o milers) de represaliats. Fan mal moltes coses i fan tant de mal que només es curarà quan siguem República de dalt a abaix, quan trenquem amb el règim, quan obrim les presons o quan fem el que fagi falta per a aconseguir-ho. El camí iniciat no te aturador. De moment la repressió els funciona (i tant que els funciona) però hem de persisitir.
Del judici sobren les paraules. Marchena cada cop mes irritable, els fiscals i l'advogacia de l'estat no tenen cap intenció d'entendre que va passar l'1Oct. Els hi és igual. Tenen el relart creat. Fan cara d'extranyats quan un dels testimonis explica com van arribar les urnes, o com es van constituïr les meses de votació i no poden entendre el fet de que la gent ens autoorganitzessim i desobeïssim colectivament una interlocutòria del TC. Simplement no ho poden concebre. Els sobrepassa. I quan veuen que el relat inventat de GC i PN trontolla es posen nerviosos i evidencien la manca d'imparcialitat del tribunal. Així de clar. També es cert que desfila cada testimoni que vist desde fora potser sobta però això és un altre tema. La qüestió mes bàsica i fonamental és que tot és un putu teatre i que quan jugues a posar a prova un estat (no gaire o gens) democràtic passen aquestes coses. S'ha vist clar que ens volen calladets, escarmentats i que no es torni a produïr un desafiament com el que vam viure i el mes trist és que sembla que alguna formació política catalana està comprant el marc mental espanyol. Això només ho veurem amb prespectiva i temps, però corren rumors. I ja se sap que quan el riu sona.......
D'aquí a 2 setmanes hi han les eleccions europees. Finalment el President Puigdemont podrà presentar-se en la llista de JxCat amb Toni Comín i Clara Ponsatí. La JEC va vetar la seva candidatura però els tribunals han donat la raó a Puigdemont. Almenys una bona notícia. El que ens toca és omplir les urnes amb vots i que puguin tenir veu a l'europarlament. A la vegada hi han eleccions municipals i la cursa per l'alcaldia de Barcelona està disputada sobretot entre Maragall (ERC) i Colau (EnComúPodem). Veurem cap a on es decanta la partida. Queden dos setmanes de ganivetades i atacs frontals entre uns i altres. Diuen que seria un bon cop d'efecte que Barcelona tingués un alcalde independentista. Suposo que ho deuen dir per Maragall. Recordem que abans era del PSC. Tot això va per la contaminació que hi ha ultimament amb ERC. Hi ha qui diu que s'han frenat i volen tornar a negociar un referèndum amb l'estat quan en paraules del seu president Junqueras l'estat mai s'assentarà a pactar un referèndum. Costa entendre que està passant. També queda clar que tots els atacs van cap a Puigdemont, tan els atacs espanyols com alguns catalans. Així m'ho posen fàcil. Ja se a qui votaré el 26M.
I la última reflexió és que l'altre dia va morir Alfredo Pérez Rubalcava, de la família dels socialistes, històric ministre de l'interior en èpoques fosques i que va dir allò de que -"el estado està dispuesto a llegar hasta donde haga falta para parar la independencia de Catalunya. M'estalviaré qualsevol tipus de comentari perquè em podria posar en problemes. Només diré que passi el que passi ell ja no ho veurà.
Així doncs, Salut i República Catalana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada