Avui fa un any estava passant la nit a l'escola on van els meus fills. Ens hi voliem quedar els 4 però al final em vaig quedar jo en representació de la família. No era bona idea, vem creure amb la meva companya, involucrar els nens en això. Així que m'hi vaig quedar juntament amb d'altres pares i mares que alguns coneixia i alguns no. No era el cole on ens tocava votar però voliem ser-hi. Nosaltres votavem a un que està a 3 minuts caminant. Cap a les 11 de la nit ja vem tancar les portes d'accés i vem fer reunions per saber com afrontar les situacions que podien presentar-se. Recordo tenir molt clar que si passava alguna cosa teniem que fer ressistència pacífica, mai perdre els nervis ni la calma. Les hores van anar passant i jo tenia clar que no dormiria aquella nit. Quan no soc a casa em costa dormir així que ho tenia clar. Ens vem quedar un grupet d'unes deu o quince persones despertes mentres els altres, que serien més d'una cinquantena, intentaven dormir (algun roncava i tot). Vaig conèixer a una dona del barri que era una barreja entre la meva sogre i la Carmina de les pelis "Carmina o revienta" aquelles del Paco León (que és la seva mare). La dona no parava de fumar Winstons, fer algún trago i explicar-me històries de quan era jove. Ella no havia nascut a Barcelona, és Espanyola i porta molts anys a Catalunya. No recordo si em va dir que votaria Si o No però recordo que em va dir que estava allà perquè volia que la gent pogués votar. És activista del barri i sempre està en protestes i manifestacions. Les hores van anar passant i de tant en quant es veia passar algun vehicle de Mossos i ens posavem en alerta, però passaven de llarg i ens relaxavem. Cap a les 5 de la matinada va començar a aparèixer gent. Estavem emocionats. A les 5 i poc ja hi havia mes de 100 persones, l'acera plena. Vem obrir les portes i els que teniem que votar a un altre cole vem sortir entre aplaudiments de la gent. Va ser molt emocionant. 

    Vem anar al cole on ens tocava votar i ja estava bastant ple el carrer. Eren quarts de 6. Encara era fosc. Hi havia nervis. Va començar a ploure bastant fort i ningú es va moure d'allà. Al cap d'una estona va parar i només veient les cares de la gent sabia que seria un dia històric. Van passar les hores i cap a les 8:30 erem molta gent al carrer. Vem sentir aplaudiments i era quan portaven les urnes!! Semblava que ho teniem a tocar. A les 9 es van demanar voluntaris per constituïr les meses. No en va faltar ni un. Després vem començar a rebre avisos pel mòbil i jo no m'ho creia. Vaig veure els videos que la gent penjava a les xarxes de la violència amb la que actuaven la Policia i la Guardia Civil. Escoltava la radio amb una orella, amb els ulls mirava al capdamunt del carrer esperant que arribessin a fer-nos mal. La sensació era de convicció i a l'hora ràbia i por. Ens vem comunicar amb la famíla per saber si estaven bé. També estaven a les portes d'un cole però en un altre barri. El matí va ser angoixant. No parava de veure imatges de càrregues policials. Es veia clar a que havien vingut els Piolins. Però el que més em va impactar va ser com la gent vem resisitir. Vem aguantar tota la tensió viscuda. 

Vaig anar a casa a descansar una estona, ja que estava mig marejat de no haver dormit, els nervis, la tensió, l'angoixa..... Després vaig fer cua durant 1 hora i mitja per votar. Just la dona de davant meu, una dona d'uns 70 anys, s'havia deixat el DNI a casa. Va tenir que anar a buscar-lo. Posar el sobre a la urna em va produïr una gran satisfacció. Va ser un esforç colectiu que em sembla que mai oblidarem. La tarda la vem passar, com moltes famílies del barri, davant del cole esperant l'hora de tancar per a protegir les urnes i els vots. Hi havien rumors de que vindrien a última hora a pendre'ns les urnes però al final no va ser així. Es va poder fer el reconte. Vem tornar a casa. Em vaig encendre un cigarro i vaig veure el resum de la jornada a la tele. Estava estupefacte. Quanta violència. Vaig veure el recomte i finalment vaig decidir anar a dormir. Aquell dia crec que va canviar per sempre les nostres vides i la història de Catalunya. 
Avui tornaria a fer el mateix. República!!

                                                                                  (imatge extreta de twiter)

  Barcelona és antifeixista. Catalunya és antifeixista. Avui ha quedat demostrat. Han vingut a riures a la nostra cara i ens hem plantat. No s'hauria d'haver permés aquesta manifestació de la policia. Però ja que s'ha permés hem sortit al carrer a dir que no, que no volem feixistes als nostres carrers. Ara se'ns acusa de violents i crear disturbis. Disturbis se'n creen a França amb les vagues generals, a Alemania en les manifestacions contra el G-20. Avui si, hi ha hagut tensió i càrregues dels mossos contra els antifeixistes ergo protegien als feixistes. I millor que els hagin protegit perquè sinó hi hagués hagut una batalla campal. Això no ens interessa pero s'ha de compendre que portem un any de repressió. Estem cremats. No volem violència però tampoc volem que  vinguin a pixar-se a la nostra cara. Part de culpa la té el nostre govern, per permetre la manifestació pel centre. Els podrien haver portat a Montjuïc com fan amb les manifestacions d'extrema dreta del 12 d'Octubre perquè això d'avui també era una manifestació d'extrema dreta amb policies, Vox, C's i UpyD. 
   Ara ja ha passat i el més important i la conclusió que en trec és que la gent estem mobilitzats, som conscients que només nosaltres podem aconseguir forçar la situació per a poder implementar la República proclamada i suspesa el 10 d'Octubre i signada al parlament el 27 d'Octubre. Els nostres polítics estan lligats de mans i peus (per no dir que els tenen agafats pels collons) i els únics que estaven avui al carrer era la CUP. Sense passar per alt que avui, a mig matí, just quan començava la tensió salta la notícia de que l'Oriol Junqueras es vol presentar a les eleccions europees. Avui cap dirigent de primera línia d'ERC ni de JxCat eren al carrer. Si haguessin estat allà les imatges haguessin estat molt més potents però no hi eren. 
Crec que aquest és part del camí. 
Desobediència!

                                 (imatge extreta de twiter)

  Entenc que hi hagi gent equidistant. A la vida no tot és blanc o negre, no tot és fred o calor o no tot és alt i baix. Hi han matisos, molts matisos, potser massa matisos i aquí és on, per a mi,  es perden els equidistants. Masses matisos. Està molt bé la pluralitat, és necessària però cal decidir. En temes com el feixisme, el nazisme, el racisme, el masclisme o la homofòbia per mi no hi han matisos. Oi que no es pot ser una mica racista? Oi que no es pot ser una mica nazi? I una mica feixista?

  Doncs en el conflicte que estem vivint per a mi no hi ha matisos. No puc tolerar la represió, la violència, el feixisme i l'autoritarisme. L'estat està imposant-nos a la força la seva voluntat. Ens estan vulnerant drets fonamentals, estan utilitzant la justícia d'una manera indecent, estan empresonant a gent preventivament acusats d'uns delictes inexistents....I aquí tinc molt clar a quin lloc estic. L'1-Oct vaig anar a votar i hi tornaria. Vaig protegir l'escola i hi tornaria. Vaig passar molt nervis i vaig al·lucinar veient les imatges per FB de les càrregues policials i hi tornaia. I com jo crec que molts. Això ha unit a molta gent amb un objectiu comú. I quan dic molta gent vull dir mínim 2 milions de persones (que posats en fila som molta gent). 

  Si s'ha de fer un altre referèndum (que per mi ja el vem fer però si s'hi ha de tornar s'hi tornarà) participaré. I com jo molta gent. Gent que votarà Si, gent que votarà No i els equidistants que votaran en Blanc. Per això si fem un referèndum pactat (improbable, molt improbable per no dir impossible), amb garanties i supervisió internacional diria que segur que guanyarem. 

  I avui tothom a defensar la Plaça Sant Jaume!!

                                 (imatge extreta de twiter)

   Passen moltes més coses de les que ens enterem. Hi ha versions diferents, versions distorsionades, versions interessades, vaja varietat de versions i d'opinions. El que està clar (almenys per a mi) és que aquest procés no te aturador. De moment l'única manera d'aturar-nos ha estat, és i serà la repressió. Com diu en Cotarelo aquí hi ha una lluita entre dos models d'estat. Un fa aigües per tot arreu però aguanta el que sigui (Espanya) i l'altre és un model sense la força d'un estat (Catalunya). Alguna altra autonomia espanyola hagués aguantat el que està aguantant Catalunya? La resposta crec que està clara.

  Igualment al llarg de la història sempre ha passat el mateix. Als poderosos els fa por quan el poble pren o intenta prendre les regnes. A mes, en aquesta era digital i amb les xarxes socials això encara és mes exagerat. Ara tothom opina, tothom comenta, tothom t'explica que no se qui ha dit nosequè....i la bola es fa molt gran. El que estaria bé seria que algú sortís i digués les coses pel seu nom, sense tallar-se, amb llums i taquígrafs que diguessin la veritat. La veritat pot fer mal però és la veritat. Si no s'expliquen les coses com son es pot caure en l'error típic del joc del telèfon (per aquí m'han dit perquè serveix una taula i per aquí m'han respost per conduïr...). Que ens diguin la veritat. Que l'estat volia matxacar-nos el 27 O si defensavem la República? Doncs que ens ho diguin. Que sabien que hi hauria violència l'1O? doncs que ens ho diguin. Que els partits com ERC i JxCat s'han cagat per la repressió? Doncs que ens ho diguin. Que ANC i Omnium estàn espantats? Doncs que ens ho diguin. I així amb tots els dubtes que tenim.

   Tot i així crec que s'estan movent moltes coses, moltes més de les que ens pensem. També és cert que un problema com l'actual no te fàcil solució. Per això està la POLÍTICA en majúscules, per arreglar problemes de convivència i crear models de societats on la gent pugui ser lliure, expresar-se sense por i disfrutar dels petits i grans moments. Jo ho intento cada dia i és la meva petita aportació.

                                         (extret de twiter)

   Cada dia surten nous escàndols a la llum. I cada cop son pitjor. Quan sembla que la cosa sigui insuperable doncs no, encara n'hi ha més i millor. 

   D'avui podriem destacar el processament a l'actor Willy Toledo per cagar-se en Dios y la Virgen. També es pot destacar que s'han filtrat unes converses de la ministra de justíca del gobierno d'españa on diu que van veure a magistrats del tribunal supremo y la fiscalia anar amb menors d'edat en un viatge a Colòmbia. Coses que en un país normal farien saltar pels aires a tots aquests personatges sembla que a Espanya no els hi afecta. Depén de quines informacions surten tothom es llança a sobre per fer dimitir a la persona en qüestió i depen quines informacions surten PPSOC's i fan front comú per vetar investigacions (com les converses de l'antiga amant del Rei dient que tenia molts documents on es demostra tota la corrupció que hi ha hagut durant aquests anys de "democràcia", o els temes dels màsters universitaris i per no parlar de tot el que va envoltar l'atemptat a Barcelona l'agost del 2017). Vaja que fa tot molt de fàstic.

  En quant a Catalunya avui cal destacar que els mossos d'esquadra han desallotjat a l'Acampada per la Llibertat que estaven a la plaça Sant Jaume de Barcelona. Hi estaven, en part, per protegir la plaça dels energumens que vindran dissabte de tota Espanya a conmemorar l'actuació de l'1O. Han corregut diferentes versions per les xarxes. Una venia a dir que com s'està a alerta 4 de terrorisme no es podia mantenir aquella acampada. Tot fum. Sembla que el govern d'aquí poc te a fer i que el 155 no ha marxat pas. Amb tot això els dies van passant i abans o després petarà. Petarà per alguna banda ja que la situació és bastant insostenible. I quan peti hi haurà tal sacsejada que ningú sap com acabarà. El que està clar és que les coses mai tornaran a ser com eren. I acabo perquè m'estic posant de mala llet.

                                   (imatge extreta de twiter)

   Donde están las putas urnas, ostias?

   Avui, justament avui, a set dies d'una trobada de Policies y Cuerpos de Seguridad del Estado a Barcelona per conmemorar la gran feina que van fer l'1 d'Octubre del 2017, es filtren imatges de les càrregues policials gravades amb les càmares dels propis polícies. I per què? Per recordar-nos qui te la força? Per recordar-nos qui mana? Per calentar l'ambient (com si no estigués prou carregat)? És un escàndol com tot el que està passant en aquest país desde fa molt de temps. A qualsevol persona decent se li regirà l'estòmac i el cervell al veure la brutalitat amb la que van actuar aquell dia, però no ens enganyem, hi ha molta gent que ho justifica i ho disfruta. No ho volen reconèixer perquè queda malament però és així. Jo només he pogut veure-ho a trossets perquè em porta records tristos d'un dels dies mes grans del poble català. És espantós veure com tiren a gent gran al terra i els comentaris que deixen anar. És indecent, fastigós, lamentable i mostra la fragilitat de l'estat espanyol que només va poder fer servir la violència contra gent disposada a votar. Ningú ho oblidarà....encara que hi ha alguns partits que encara volen dialogar amb l'estat buscant un referèndum acordat. Això és indecent. Estan oblidant allò del mandat popular de l'1O? Ens estan dient que aquell dia no va servir de res? S'han rendit davant la violència i la repressió? Si és així que donguin un pas al costat i s'hi posi gent disposada a tot, com els 2 milions 100 mil persones que vem anar a votar aquell dia. Molta tardor calenta però sembla que tremolen masses cames. Haurem de fer un pas endavant i utilitzar el poder del poble com vem fer l'1 d'Octubre.
Sols el poble salva al poble.

                                    (imatge extreta de twiter)

  Historicament sempre s'ha dit que les esquerres estan dividides i per alguna cosa serà. Sembla que és molt difícil posar-se d'acord fent un front comú. 

  Ja es comença a parlar de les eleccions autonòmiques del maig del 2019. Estan en joc els ajuntaments. Hi han informacions i contrainformacions que apunten cap a tot arreu. El que és clar és que ERC ha mogut fitxa. Ha apartat al seu candidat escollit en unes primàries fa pocs mesos, Alfred Bosc i ha posat al capdavant del projecte per a l'ajuntament de Barcelona a Ernest Maragall, un home amb molta experiència i 75 anys. La gent, el poble, estem demanant unitat i sembla que no ho demanem massa fort, o no se'ns vol escoltar. Cert és que el poder sempre està uns passos per davant de la gent i nosaltres no sabem quins preacords i quins interessos tenen amb partits com els de Colau o els socialistes però no fa gaire bona pinta. L'avantatge és que encara queden uns 8 mesos i pasaran tantes coses en aquest país que ningú pot saber com acabarà tot això. A mes es veu que es presentarà en Manel Valls, un polític francés del partit socialista conegut per les seves declaracions i accions contra els gitanos. Sembla que es pot presentar en una llista amb l'unionisme. Vaja, distrets estarem una estona. El que està clar és que s'ha obert un camí sense retorn. L'autonomisme per a milers de persones ja no existeix. No en volem saber res.

 Per una altra banda a Espanya el presidente del gobierno ha estat a Canadà i ha tornat dient que el conflicte català s'ha de resoldre politicament com van fer allà. Com si no ho sabessim. Ens pren per tontos? A mes ha assegurat desde allà que a Catalunya s'han fet dos referèndums i els ha guanyat l'unionisme. Em sobren les paraules. 

I ja per acabar la família real s'ha apujat el sou. Fastigosament repugnant.